Potser si que no som una nació. Potser si que no parlem una sola llengua. Potser si que no hem gaudit d'una historia, d'una literatura, d'unes arts i de tantes coses més.
O potser tot això és mentida i forma part un pla perquè no reclamem mai el que és nostre i ens correspon.
Sabeu el que som en realitat? Som una gran família.
Potser en una família el pare no parla igual que el fill, ni el fill igual que l'avia, ni l'avia igual que la mare i molt menys com la cosina, però tots s'entenen i tenen plena consciència del que en realitat són per molt que intentin negar-los.
Tots tenen interessos comuns i, per descomptat també tenen diferències, però el sentiment compartit fa que els projectes comuns guanyin força alhora que la perden les discrepàncies.
Quan algú intenta aplicar la màxima aquella de "divideix i venceràs", automàticament se'l pot considerar l'enemic. Principalment perquè posa al descobert els seus objectius i, aquest són afeblir el conjunt. Tan li fa si es tracte de la llengua, d'un tren, dels límits administratius, de la gestió de l'aigua o de qualsevol altre recurs. El fet és el mateix i "pels vostres fets us coneixeran".
Tot plegat és com si a una família li imposen un gestor que es dedica a plantar la zitzània entre els seus membres i els tracte de convèncer perquè li cedeixin i li lleguin a ell tots els seus bens. De fet és el que fan les sectes, mirar de separar-te de la teva família en benefici propi, perquè quan estàs desarrelat ets feble i abraces qualsevol cosa per nociva i artificial que sigui.
Arribats a aquest punt, només vull recordar-vos que els subjectes a mirar de dividir també son de manera sistemàtica objectes de robatori continuat. Dit d'una altra manera... "M'ho estat fotent tot i encara em dones consells". Tot plegat faria riure si no hi hagués encara qui s'ho pren seriosament.
No cal discutir, ni tan sols cal escoltar. Només cal anar pel nostre camí amb fermesa i determinació. Sense pors, amb la forca de la convicció i amb la seguretat dona el fet que cap enemic perdria temps en intentar desfer quelcom que caurà per si mateix, si no és que sap amb tota certesa que se'n sortirà triomfant.
El corredor mediterrani és per exemple, l'única línia de TGV que seria clarament rendible però tenen por que catalans i valencians ens entenguem i per això no es farà mai. No es farà mai perquè Espanya és un estat tant artificial que amb el corredor ja no tindria cap sentit. Prefereixen la misèria i seguir sent amos d'un territori sense cap solta ni volta a la prosperitat i haver de ser productius per tal de no perdre el seu statu. Tan simple i tant trist com això. És per aquesta raó per la que preferiran caure en fallida, ser pobres i tirar mig segle enrere que perdre les regnes del seu Estat de fireta. Tot plegat tal com correspon a algú que vulgui seguir sent digne de l'apel·latiu "hidalgo".
