Això ja no ho atura ningú

Tot sovint tendim a pensar que el procés de secessió és un camí marcat per una agenda protocol·lària dins d'una legalitat marcada i que no acabem de veure clara però que intuïm que hem de seguir.

No puc estar-hi més en desacord! Sol passar que tot allò que percebem com una quimera digne dels més titànics esforços, esdevé una anècdota un cop es situa en temps passat i ens adonem de que el realment important ha estat l'actitud, la determinació o la voluntat de superar o d’esdevenir.

Demanem que Espanya ens tracti de tu a tu i això és com demanar que deixi de ploure. És adoptar una actitud passiva i restar a l’espera d'un reconeixement que no arribarà mai. El primer pas per a que et tractin d'igual és fer un mateix el posat i fer valer la posició pròpia. Això tan cortès d'ensenyar el somriure i que fa massa que fem, és opcional, però els ullals els hem d'ensenyar per força.

Ja n'estic fart de sentir que s'ha de respectar el camí legal i més cansat n'estic encara de veure com la gent s'ho empassa i es fot ella mateixa el morrió.

Cal recordar a tothom que les lleis no estan fetes per defensar els nostres interessos, ans al contrari, per sotmetre'ns, i que no és pas seguint-les que assolirem l'Estat. No és la llei la que fa al rei rei, sinó la convicció dels vassalls, i per aconseguir aquesta convicció el primer a creure-s'ho ha de ser el rei.

Per tot això, estic convençut  que accions com la recent proposta de tancament de caixes que hauria de dur a terme la Generalitat suggerida pel CCN i Omnium, són las que ens duran a lloc, tan pel que fa a la consciència de nació sobirana dels de dins com pel reconeixement dels de fora. En aquest cas els diners són el de menys, el més important és instal·lar a qui calgui la percepció que no és hora ja de demanar sinó de prendre. I que no passa res! Bé... sí que passa, però tot és bo.

Ja n'hi ha prou de denunciar espolis i greuges! Vàrem encetar el camí però ara no hem d'allargar la passa sinó fer-ne una altra. Entitats com el  Cercle Català de Negocis amb els seus estudis i estratègies, Sobirania i Justícia amb el seu treball pel dia D+1 i el  Col·lectiu Emma amb el seu poder de projecció internacional, entre d’altres organitzacions, ja fa temps que fan feina nova. Feina que no només ens fa avançar en la línia de la consciència sinó que dibuixa una realitat diferent i tangible que és capaç d'arrossegar a la resta. Sens dubte els cauran garrotades, de la mateixa manera que varen  voler edulcorar i esquarterar al poble català en el passat, però això ens ha de reafirmar a tots plegats perquè és el senyal que els fem por.

Trobo que cal tenir en consideració i anàlisi casos com el de l’Andreu i La Maria que, ja no només des de la societat civil sinó que a títol personal han decidit avançar-se als esdeveniments de la manera que ells mateixos descriuen a www.diemprou.cat. Sense entrar en l’estudi de la basant tècnica si vull remarcar que actituds com aquesta signifiquen un canvi de mentalitat importantissim i una pèrdua de por a un govern que cada dia és considerat il·legítim per més part de la població. Posicionaments com aquest només poden ser motivats per la força de la més gran de les conviccions.

La majoria de guerres es guanyen o es perden abans de començar-les per molt que després ens desfem en excuses de pa sucat amb oli, bé per haver-les perdut,  bé per la decisió de posposar el conflicte. Ara és hora d'esborrar el mite conforme "un valent mort no serveix per a res" i fer que el nostre país comenci a preguntar-se quina feina fa un covard viu.

Podem girar el mitjó més ràpid que no pas ens pensem. Ho tenim a tocar si no abandonem aquesta línia agressiva, i no volia deixar de compartir-ho amb vosaltres i animar-vos a pensar en noves estratègies com les darreres. Creieu-me, si mantenim la iniciativa ningú no ens podrà aturar.