Potser si

Potser si que no som una nació. Potser si que no parlem una sola llengua. Potser si que no hem gaudit d'una historia, d'una literatura, d'unes arts i de tantes coses més.
O potser tot això és mentida i forma part un pla perquè no reclamem mai el que és nostre i ens correspon.
Sabeu el que som en realitat? Som una gran família.
Potser en una família el pare no parla igual que el fill, ni el fill igual que l'avia, ni l'avia igual que la mare i molt menys com la cosina, però tots s'entenen i tenen plena consciència del que en realitat són per molt que intentin negar-los.
Tots tenen interessos comuns i, per descomptat també tenen diferències, però el sentiment compartit fa que els projectes comuns guanyin força alhora que la perden les discrepàncies.

Quan algú intenta aplicar la màxima aquella de "divideix i venceràs", automàticament se'l pot considerar l'enemic. Principalment perquè posa al descobert els seus objectius i, aquest són afeblir el conjunt. Tan li fa si es tracte de la llengua, d'un tren, dels límits administratius, de la gestió de l'aigua o de qualsevol altre recurs. El fet és el mateix i "pels vostres fets us coneixeran".

Tot plegat és com si a una família li imposen un gestor que es dedica a plantar la zitzània entre els seus membres i els tracte de convèncer perquè li cedeixin i li lleguin a ell tots els seus bens. De fet és el que fan les sectes, mirar de separar-te de la teva família en benefici propi, perquè quan estàs desarrelat ets feble i abraces qualsevol cosa per nociva i artificial que sigui.

Arribats a aquest punt, només vull recordar-vos que els subjectes a mirar de dividir també son de manera sistemàtica objectes de robatori continuat. Dit d'una altra manera... "M'ho estat fotent tot i encara em dones consells". Tot plegat faria riure si no hi hagués encara qui s'ho pren seriosament.

No cal discutir, ni tan sols cal escoltar. Només cal anar pel nostre camí amb fermesa i determinació. Sense pors, amb la forca de la convicció i amb la seguretat dona el fet que cap enemic perdria temps en intentar desfer quelcom que caurà per si mateix, si no és que sap amb tota certesa que se'n sortirà triomfant.

El corredor mediterrani és per exemple, l'única línia de TGV que seria clarament rendible però tenen por que catalans i valencians ens entenguem i per això no es farà mai. No es farà mai perquè Espanya és un estat tant artificial que amb el corredor ja no tindria cap sentit. Prefereixen la misèria i seguir sent amos d'un territori sense cap solta ni volta a la prosperitat i haver de ser productius per tal de no perdre el seu statu. Tan simple i tant trist com això. És per aquesta raó per la que preferiran caure en fallida, ser pobres i tirar mig segle enrere que perdre les regnes del seu Estat de fireta. Tot plegat tal com correspon a algú que vulgui seguir sent digne de l'apel·latiu "hidalgo".

Això ja no ho atura ningú

Tot sovint tendim a pensar que el procés de secessió és un camí marcat per una agenda protocol·lària dins d'una legalitat marcada i que no acabem de veure clara però que intuïm que hem de seguir.

No puc estar-hi més en desacord! Sol passar que tot allò que percebem com una quimera digne dels més titànics esforços, esdevé una anècdota un cop es situa en temps passat i ens adonem de que el realment important ha estat l'actitud, la determinació o la voluntat de superar o d’esdevenir.

Demanem que Espanya ens tracti de tu a tu i això és com demanar que deixi de ploure. És adoptar una actitud passiva i restar a l’espera d'un reconeixement que no arribarà mai. El primer pas per a que et tractin d'igual és fer un mateix el posat i fer valer la posició pròpia. Això tan cortès d'ensenyar el somriure i que fa massa que fem, és opcional, però els ullals els hem d'ensenyar per força.

Ja n'estic fart de sentir que s'ha de respectar el camí legal i més cansat n'estic encara de veure com la gent s'ho empassa i es fot ella mateixa el morrió.

Cal recordar a tothom que les lleis no estan fetes per defensar els nostres interessos, ans al contrari, per sotmetre'ns, i que no és pas seguint-les que assolirem l'Estat. No és la llei la que fa al rei rei, sinó la convicció dels vassalls, i per aconseguir aquesta convicció el primer a creure-s'ho ha de ser el rei.

Per tot això, estic convençut  que accions com la recent proposta de tancament de caixes que hauria de dur a terme la Generalitat suggerida pel CCN i Omnium, són las que ens duran a lloc, tan pel que fa a la consciència de nació sobirana dels de dins com pel reconeixement dels de fora. En aquest cas els diners són el de menys, el més important és instal·lar a qui calgui la percepció que no és hora ja de demanar sinó de prendre. I que no passa res! Bé... sí que passa, però tot és bo.

Ja n'hi ha prou de denunciar espolis i greuges! Vàrem encetar el camí però ara no hem d'allargar la passa sinó fer-ne una altra. Entitats com el  Cercle Català de Negocis amb els seus estudis i estratègies, Sobirania i Justícia amb el seu treball pel dia D+1 i el  Col·lectiu Emma amb el seu poder de projecció internacional, entre d’altres organitzacions, ja fa temps que fan feina nova. Feina que no només ens fa avançar en la línia de la consciència sinó que dibuixa una realitat diferent i tangible que és capaç d'arrossegar a la resta. Sens dubte els cauran garrotades, de la mateixa manera que varen  voler edulcorar i esquarterar al poble català en el passat, però això ens ha de reafirmar a tots plegats perquè és el senyal que els fem por.

Trobo que cal tenir en consideració i anàlisi casos com el de l’Andreu i La Maria que, ja no només des de la societat civil sinó que a títol personal han decidit avançar-se als esdeveniments de la manera que ells mateixos descriuen a www.diemprou.cat. Sense entrar en l’estudi de la basant tècnica si vull remarcar que actituds com aquesta signifiquen un canvi de mentalitat importantissim i una pèrdua de por a un govern que cada dia és considerat il·legítim per més part de la població. Posicionaments com aquest només poden ser motivats per la força de la més gran de les conviccions.

La majoria de guerres es guanyen o es perden abans de començar-les per molt que després ens desfem en excuses de pa sucat amb oli, bé per haver-les perdut,  bé per la decisió de posposar el conflicte. Ara és hora d'esborrar el mite conforme "un valent mort no serveix per a res" i fer que el nostre país comenci a preguntar-se quina feina fa un covard viu.

Podem girar el mitjó més ràpid que no pas ens pensem. Ho tenim a tocar si no abandonem aquesta línia agressiva, i no volia deixar de compartir-ho amb vosaltres i animar-vos a pensar en noves estratègies com les darreres. Creieu-me, si mantenim la iniciativa ningú no ens podrà aturar.

Pels vostres comentaris us coneixeran

Aquests dies no es deixa de parlar dels comentaris d'un del "pares de la constitució" i em fa l'efecte que no s'acaba d'analitzar com cal.
Tothom carrega contra en Peces Barba i ningú mira més endins. Ara no és el moment de tallar-li el cap a un avi poca-solta que, en realitat no ha fet res més que dir allò que pensa l'elit dirigent espanyola. Això és el realment important!
De la manera que jo ho veig, fins i tot li hauríem de agrair que ens fes de confident. És un luxe que tot un progenitor de la Carta Magna ens desvetlli el veritable esperit amb el que es va redactar la constitució.
No fa pas massa, ja ens ho va avançar el molt honorable Jordi Pujol quan va explicar-nos el comentari, crec que de en Calvo Sotelo, dient li allò de "Perdisteis la guerra y ahora os toca pagar.".
Tot lliga i és molt revelador. Es tracta d'un moviment que va més enllà del governs. Els governs els ocupen partits que fan la funció de salvar-nos del papus que governa fins que ells mateixos governen i s'acaben convertint ells en el papus i l'alternança esdevé el salvador, fent d'aquesta manera un canvi de papers i perpetuant l'engany. Qui no canvia mai de paper som nosaltres, que fem invariablement el paper de met.
Varen ser dos els comentaris que va fer aquest home a Cadis. Un deia que els hauria anat millor si haguessin envaït Portugal enlloc de Catalunya. L'altre afirmava que ja no cal bombardejar Barcelona de manera periòdica per tal que siguem bons minyons i no ens rebel·lem davant de injustícies que així ho exigirien.
Desconec els motius que generen tanta queixa davant la primera afirmació perquè no és més que una apreciació que es desprèn d'un càlcul de resultats. Això si, és un reconeixement implícit que s'espera un benefici fruit del dret de conquesta i aquest i no cap altre, és el motiu del saqueig sistemàtic al que és sotmesa Catalunya des de fa segles. Queixem-nos llavors del saqueig i no de la valoració dels seus rèdits.
La segona afirmació també implica un reconeixement implícit, tot i que enganyós. No hauria d'haver dit "No cal bombardejar Barcelona periòdicament", la frase que no va dir i que s'acosta més a la realitat seria "Ja no és possible bombardejar Barcelona mai més". La opinió internacional se'ls llençaria al damunt de manera que en el mateix moment del primer tret haurien perdut definitivament el conflicte. A més a més Espanya ja no te el control de les forces militar que ja son comandades per la OTAN.
Que en podem concloure de tot això? Dues coses, per un costat que el saqueig és premeditat i endèmic, i per l'altre que ells saben que si ens rebel·lem no podran fer-hi res.

Gràcies per la sentència

La nostra lluita té punts febles i punts forts. El principal punt fort és que l'enemic ha estat encegat i no pensa amb tota la lucidesa que caldria. Això no ho pot canviar i, encara menys en temps de pressa i dificultat. La nostra debilitat ha estat una letargia induïda per uns dirigents febles i un excés de bona fe i de confiança. Per fortuna, degut a la desmesura de la hostilitat rebuda, Catalunya ja ha despertat.

El darrer cop que hi va haver una sentencia es va mobilitzar la societat civil en el 10-J. Catalunya s'adonà que l'havien enganyat i que sense saber com, havia passat una dictadura feixista a una dictadura parlamentaria. No cal dir que la il·lusió es va esvair i els ulls es varen obrir de cop. Un estatut aprovat per 9 de cada 10 parlamentaris havia estat trinxat sense més explicació per els membres d'un tribunal que hi cap perfectament en una limusina.

Ara n'hi ha hagut una altra. Ara es veu que no tenim dret a formar a la nostra canalla amb la nostra llengua, que es anticonstitucional ensenyar en una sola llengua (com fan a la resta de l'Estat sense cap mena de problema).

Això és manà del cel! I el que ho fa especialment meravellós és que el compliment no depèn del polítics. Aquesta sentencia és molt fàcil d'incomplir. Com que se n'han adonat, ara diuen que a aquells que la incompleixin seran sancionats amb 1.500€. Com si això els donés el poder! Com si es podessin imposar una llei injusta per la força! Però resulta que la força no la tenen ells, la tenen els mestres. Imaginem-nos per un moment que intenten castigar a aquest col·lectiu i que com a reacció els mestres es planten i aturen les aules amb tot el que això suposa.

Sabeu per què es dona una ordre? Doncs perquè es compleixi. I sabeu que passa si una ordre és desobeïda? Doncs que el que la ha donat perd tota l'autoritat. Per aquesta raó s'apliquen els càstigs, però en aquest cas no el poden aplicar i Espanya ho sap, per això intentarà fer por, com sempre.

Què en podem concloure de tot plegat? Els responsables de preparar als nostres fills pel futur curiosament també tenen la clau de la independència i, per tant, del futur del nostre país. Això si, de cap de les maneres podem deixar-los sols, hem de estar amb ells i donar-los tot el suport.

Catalunya, fins la època franquista, era capdavantera en l'ensenyament. Recordo als avis, que eren mestres a Blanquerna, com se'ls entelaven els ulls quan em parlaven de com es va passar d'aquella època brillant a un període obscur de 40 anys. Ara estarien plens de joia en veure que el seu llegat serà l'inici de l'alliberament.

Si ho mirem bé tot casa milimètricament. La desobediència no només és una protesta puntual, també és fonamentalment un acte pedagògic de consciència nacional i dignitat individual. Un acte que acabarà d'obrir els ulls d'aquells que encara tenen algun dubte. Un acte que esperonarà a la resta de la societat a seguir el mateix exemple. Des d'aquest moment la societat catalana ha d'abandonar l'estratègia de cercar escletxes i interpretacions a la llei quan aquesta era clarament injusta. Així només s'aconsegueixen petites consessions però l'Estat espanyol manté sempre el control. Ara és moment d'enfrontar-s'hi de manera oberta i sense por, amb la força de la raó i la convicció. Ningú no ens aturarà. El control tornarà a ser on ha de ser i es destaparà la realitat; que Espanya no era més que un tigre de paper.

La nena i la pistola

Sovint pensem que els espanyols tenen una fixació malaltissa vers el Català, bé sigui com a llengua o qualsevol altre manifestació cultural, social, política o de la mena que sigui. ¿És per cas perquè el català amenaça l'existència del castellà? No sembla que sigui per aquesta raó. Oi?

Jo us diré que els passa. La llengua, i tot allò que ens importa, no tindria cap mena de valor per ells si no en tingués tant per a nosaltres.

El que fa Espanya quan vol que acceptem alguna cosa que ens semblaria inacceptable, és llençar dos atacs paral·lels, un cap el que volen aconseguir i l'altre cap a la llengua. Finalment reculen amb la llengua i ens anem amb la falsa sensació de que hem aconseguit alguna cosa. Això és el que sol passar amb l'estratègia del peix al cove.

Desenganyeu-vos, la llengua es una nena ostatge amb una pistola al cap.

Ens amenacen amb matar-la i quan cedim reculen. Però no ens tornen la nena! Segueix sota el seu poder de tal manera que poden fer-la servir sempre i tants cops com volen. Per aquesta raó te un valor tan gros per ells, perquè poden aconseguir el que vulguin i quan vulguin de nosaltres. 

No patiu pas, ningú no mata la gallina del ous d'or, però tampoc tenim massa ganes d'estar negociant segrestos cada dia. Oi que no? Doncs només hi ha una manera d'aconseguir salvar la llengua que és deixant a la nena totalment fora del control del segrestador, i d'això se'n diu tenir un estat propi.

Només amb un estat propi la llengua catalana serà socialment viable, de la mateixa manera que només amb un estat propi Catalunya serà econòmicament viable.